COS-MENT

Entrevista a Ariadna Sarrats, realitzada per Marion Alanna Harper, alumna del Grau en Disseny del Centre Universitari BAU de Barcelona, en el marc de l’assignatura Disseny i Reptes Contemporanis.

Formada en dansa clàssica, tradicional i contemporània, Ariadna Sarrats treballa la dansa improvització com a eina de reconnexió no només amb el seu propi cos i món interior sinó també amb el món exterior.

Com es construeix de zero aquesta eina de creació?

La dansa improvisació és una disciplina que composa el moviment a temps real. Pot tenir en alguns instants algunes notes catàrtiques, però en general persegueix crear des de la presència podent observar amb consciència la generació del propi moviment. S’utilitzen pautes d’improvisació: això són focus d’atenció/exploració concrets per poder dirigir millor la creació en una direcció, com un suport, un límit creatiu.

Com es trien els diferents elements que creen aquesta forma de connexió tenint en compte la quantitat de pràctiques per unir cos-ment que existeixen arreu del món?

En realitat la majoria de pràctiques per cultivar la unió del cos-ment es basen en exercicis per entrenar l’atenció plena i la presència. De manera que la consciència pot estar disponible per contactar al màxim amb l’experiència (sensorial, emocional, energètica, espiritual). Moltes vegades el contacte amb les sensacions corporals ens ajuda a ancorar-nos al present i a rebaixar la ment rumiant. Des del meu punt de vista, el fet de poder “moure” aquestes sensacions corporals en una dansa improvisada, en la que també es tenen en compte altres inputs d’informació, provoca un estat de presència força estable en el temps. Això facilita la observació de un mateix en solitari i també en comunicació amb altres utilitzant aquest llenguatge no verbal. Per mi és una font d’autoconeixement i per tant de desenvolupament personal.

Has col·laborats amb artistes d’altres disciplines per a elaborar diferents projectes, què s’extreu d’aquest tipus d’experiències?

Des de que vaig començar a practicar dansa improvisació em vaig interessar per la improvisació en altres llenguatges artístics. He participat en improvisacions amb rapsodes, músics i pintors. Per mi és molt interessant la fusió dels diferents llenguatges, m’aporta molta informació sensorial per connectar-me a aquest present del què parlàvem i també és molt potent la suma de llenguatges que ajuden a fer una creació més complerta, amb més matisos. Evidentment la co-creació músic-ballarí funciona molt fàcilment, això sí, els músics han d’estar avesats a improvisar. I la formació musical convencional no sempre ho facilita, a vegades fins i tot ho dificulta.

Els teus tallers de moviment conscient i dansa improvisació són per a tot tipus de persona o existeix algun requisit que cal tenir en compte abans de poder realitzar-los?

Són per qualsevol persona que estigui interessada a explorar el seu cos-ment i la seva consciència. És un treball poc demandant a nivell físic, en el sentit que cadascú es pot moure segons les seves capacitats físiques. Però sí que és un treball profund a nivell de consciencia. Requereix disposició per auto observar-se sense judici. A vegades no ens agrada el què observem de nosaltres mateixos.

L’alimentació́ juga un paper principal o secundari a la teva pràctica?

Per mi a nivell personal l’alimentació és molt important perquè influencia molt la meva energia tant física com mental i emocional. Tot i així, de moment no ho he incorporat com a element dins la meva proposta de moviment conscient. Si algú té interès, puc donar algunes pautes també perquè és un tema sobre el què he fet força recerca personal. De totes maneres, cadascú ha de trobar els seus equilibris pel què fa aquesta àrea. És cert però que quan més consciència tens sobre el propi cos i el seu llenguatge, més ganes tens de cuidar-lo en tots els sentits.

Per què creus que les pràctiques orientals per a connectar cos i ment són cada vegada més populars a occident?

La filosofia oriental i occidental tenien forces trets en comú fins al segle XVII, quan la filosofia científica occidental va començar a considerar les persones com a éssers independents dels sistemes vivents que les envoltaven i va assumir que podíem explotar i dominar la natura sense quedar afectats per aquesta intervenció. Crec que actualment ens estem adonant de les conseqüències negatives d’aquest punt de vista fragmentatiu, no només materials (destrucció d’ecosistemes i del propi cos en termes de salut física) sinó també socials i espirituals.  Necessitem sentir-nos un amb el tot, amb l’entorn, amb l’univers, formar part d’entramats creatius, de xarxes vives.  Això ens col·loca en un lloc aparentment menys important on les jerarquies es dissolen, perdem poder per sotmetre però en guanyem per estimar-nos, guarir-nos, ajudar-nos. L’Ego es difumina. Les practiques orientals ens ajuden a col·locar-nos en aquest lloc d’unitat de nou. Reconnectar el propi cos amb la pròpia ment és el primer pas per retornar a la unitat. Quan sents aquesta unitat tot és més lleuger, amable, amorós i emmalaltim menys.

Vivint en un món tan carregat de bombes d’informació constant creus que és possible arribar a l’estat d’atenció que teníem abans que existissin les xarxes socials?

Jo crec que sí, hem d’aprendre a utilitzar-les. Com totes les eines que hem desenvolupat al llarg de la història, poden tenir aspectes positius i negatius. Crec que en el fons tots sabem quin és el bon ús de les xarxes socials. És important si podem dosificar-nos i  trobar moments per connectar amb l’exterior i altres per connectar amb nosaltres. Al final tot és qüestió d’equilibris.

A més de ser ballarina i desenvolupadora personal ets farmacèutica. Què observes des de la teva posició davant aquests dos móns aparentment tan diferents?

Durant molts anys vaig tenir molts conflictes amb aquests dos móns. Jo vaig estudiar farmàcia des d’una posició personal molt romàntica. Des de petita m’havia interessat el món de la salut, les teràpies, ajudar a les persones. Els estudis de farmàcia van ser molt enriquidors per mi però ja al final de la llicenciatura vaig trobar-me amb molts qüestionaments ètics en relació al món de la medecina convencional, que es van fer més grans durant els meus estudis de doctorat en oncologia. Llavors vaig prendre’m un temps per distanciar-me d’aquest món. També des de petita sempre havia ballat, però vaig tenir un impuls per aprofundir més en la dansa improvisació, el moviment lliure, la connexió amb el saber innat del cos. Això em va ajudar molt a nivell personal. Vaig descobrir que per mi la dansa improvisació era terapèutica en el sentit que em connectava amb el meu ser més autèntic i amb aquesta “unitat” que abans comentava. Em vaig adonar que en molts aspectes de la meva vida no havia estat autènticament jo mateixa. Des de llavors sempre m’ha acompanyat el desig de compartir amb els altres aquest descobriment i per això vaig començar a oferir tallers de moviment.

D’altra banda, m’agradaria dir que actualment em trobo en un posicionament més integrador pel què fa els mètodes per obtenció de la salut. De fet, amb la crisis del covid-19 he tornat a treballar temporalment i a temps parcial com a farmacèutica. Estic gaudint molt de poder acompanyar als pacients ens els seus processos de sanació. És molt interessant veure com es despleguen els recursos propis de cada persona. N’hi ha que només necessiten fàrmacs, però n’hi ha que tenen dubtes, que volen estar segurs de no “intoxicar-se” i volen alternatives naturals, n’hi ha que volen comunicació a altres nivells. A vegades fins i tot ensenyo alguna postura de ioga per alleugerir problemes musculars.

Quines creus que són les principals raons per les quals traslladem la responsabilitat sobre la nostra salut a metges o farmacèutics?

Doncs crec que és per tres motius: 1) La nostra cultura de l’Especialització del coneixement ens ha fet avançar moltíssim en diversos àmbits però també ens ha desempoderat com a individus. Només els “experts” poden opinar sobre el nostre cos, 2) El concepte modern del cos com a màquina amb “peces” que es poden reparar amb una intervenció externa (d’un “expert”) i  3) La creixent domesticació de la societat del benestar que no té problemes en atorgar poder al mercat a canvi d’aquesta aparent comoditat. La medecina Xinesa per exemple sempre ha involucrat el pacient en el seu procés de sanació, fent espai per un fluxe d’intercanvi d’informació amb el metge. La medecina occidental, en les últimes dècades ha pecat de ser molt alliçonadora. Per sort, han aparegut darrerament moviments en contra d’aquest paternalisme del sistema sanitari, impulsant la implicació dels pacients en la presa de decisió d’opcions de tractament. Hi ha encara molta feina per fer, però és un primer pas.